Et presentem l'exposició amb els fotoreportatges guanyador i finalistes de la Beca Carnet Jove de Fotografia 2025.

 

T'anirem informant dels llocs on la podràs trobar físicament. 

 

 

Fotoreportatge guanyador: A la recerca de l’aura perduda. Barcelona, el cos es queda i l’ànima se’n va.

Aquest projecte vol fer visible la Barcelona que està deixant d’existir, allò que sembla perdut i que ja no es pot recuperar. L’objectiu de la càmera s’ha centrat, sobretot, en els contrastos impactants i les imatges antiestètiques i incongruents —sovint al servei del turisme— que podem observar pels carrers de Barcelona.

Comerços històrics, botigues de barri, restaurants, cafès i cinemes, establiments emblemàtics —centenaris o no— sense relleu generacional o amb nous lloguers desorbitats van desapareixent i deixen enrere tot el que fa singular i especial una ciutat, allò que li dona l’ànima. Alguns, de sobte, s’han esvaït com si no haguessin existit mai, sense deixar cap rastre de la seva antiga presència. D’altres, en canvi, conserven la façana històrica, com una làpida que ens recorda que un dia hi van ser, i ens deixen un llegat visual desproveït d’harmonia.

Els que s’han perdut en el temps només viuen en la memòria i en el record dels qui els van conèixer.

Dels altres, només en queda la imatge d’un esquelet habitat per una nova vida, per un esperit que no sempre és millor; com el “monstre” del Dr. Frankenstein —fet amb fragments diversos i cicatrius profundes— són cossos difícils d’estimar. El que en queda és la nostàlgia d’una essència perduda, irrecuperable.

Quan el cos es queda però l’ànima se’n va, la ciutat perd —com diria Walter Benjamin (1892-1940) referint-se a les obres d’art— la seva aura.
Segons aquest pensador alemany, l’aura —és a dir, el valor i el pes cultural d’una obra— és el que la fa única. Està molt vinculada al temps i a l’espai de l’obra, i té a veure amb la seva autenticitat i singularitat.

El temps passa inexorablement, i el canvi i l’evolució són naturals i inevitables. Tanmateix, quan en aquest procés la ciutat perd l’equilibri, la seva unicitat desapareix a favor de la uniformitat.

Walter Benjamin també va dir, parlant del fotògraf Eugène Atget (1857 - 1927), que era la retratista d'allò "desaparegut i extraviat", Potser aquesta seria la definició que resumeix el que aquest treball ha volgut mostrar.

 

 

 

 

 

 

Primer finalista: Quan l’arqueologia serveix de nexe entre cultures.

Aquesta sèrie fotogràfica va néixer durant una missió arqueològica al Kurdistan iraquià, concretament als afores de la ciutat d’Irbil, de la mà del grup de recerca del Seminari d’Arqueologia Prehistòrica del Pròxim Orient de la Universitat Autònoma de Barcelona (SAPPO UAB). A més de l’interès científic, el meu objectiu era capturar les interaccions humanes que s’hi desenvolupen. Les fotografies documenten la relació i els vincles que es generen en el treball conjunt entre arqueòlegs catalans i kurds.

Aquesta col·laboració va anar més enllà d’una simple relació professional. Es va convertir en una veritable simbiosi cultural: els arqueòlegs catalans no només compartien la seva experiència, sinó que també s’implicaven en la vida quotidiana dels companys kurds, intercanviant històries i aprenent dels seus costums i tradicions. Aquest intercanvi constant va crear un ambient de convivència molt positiu i d’enriquiment mutu.

El valor d’aquest reportatge no és només arqueològic, sinó també antropològic. Mostra les excavacions, però alhora les fotografies il·lustren la importància de la relació entre cultures. Són un testimoni visual de com la feina conjunta pot trencar barreres i connectar persones de diferents orígens. I demostren que el viatge i el treball conjunt entre cultures són una eina poderosa per a l’enriquiment professional i humà.

 

 

 

 

 

 

Segon finalista: Filles del mirall.

Filles del mirall és una crítica visual a com la indústria de la bellesa roba silenciosament la infància de moltes nenes. Des de molt petites, aprenen a vincular el seu valor a l’aspecte físic. El que podria ser un joc —pintar-se les ungles, maquillar-se, tenir cura de la pell (skincare)— esdevé un assaig d’un paper imposat: encaixar abans que ser. De la joguina al pintallavis, del mirall a l’autoestima. Es converteixen en petites consumidores destinades a agradar.

Les imatges, acolorides i acurades, mostren nenes immerses en rituals adults que ja formen part del seu dia a dia. La bellesa formal de les fotografies contrasta amb la incomoditat del contingut. En les seves protagonistes s’hi reflecteix tota una generació a qui el mirall ha arribat massa aviat. Aquest treball ens recorda que darrere de cada imposició estètica hi ha una infància que s’esvaeix. Potser és hora d’explicar-los un altre relat: un que les deixi créixer sense pressa. Un que les deixi ser.

 

 

 

 

 

 

Tercer finalista: Quan crema la tradició.

Quan crema la tradició és un projecte amb una mirada personal que captura la força simbòlica i visual dels correfocs a Catalunya. A través de la llum, del fum i de les espurnes, aquestes imatges documenten la intensitat d’un ritual arrelat a la cultura popular en què el foc esdevé un llenguatge d’identitat col·lectiva. El treball mostra l’essència viva d’aquestes manifestacions festives, on es barregen emoció, tradició i sentiment de pertinença.

 

 

 

 

 

 

Quart finalista: Allà on descansa la ciutat.

Sota l’esplendor i el ritme frenètic d’una gran ciutat europea hi ha les catacumbes. Més enllà del petit recorregut turístic s’estén un entramat de més de 300 quilòmetres de galeries subterrànies, un espai ple de memòria i misteri on durant segles s’hi han enterrat persones sense identificar. Actualment, un petit grup social anomenat catàfils recorre aquest subsòl, fugint de les normes de l’exterior.

 

 

 

 

 

 

La vols en més resolució? AQUÍ la tens en PDF.